Les pràctiques fins aleshores
En aquesta entrada vull fer una valoració del meu període de pràctiques des de que vaig començar dia 20 de febrer fins aleshores.
Durant tot aquest període he de dir que he estat molt còmoda a la meva aula. He pogut confirmar que aquesta és la meva vocació i que és en aquest àmbit, amb infants, en el que vull treballar. M’agrada molt inventar, crear noves propostes pels infants per tal d’avaforir noves situacions d’aprenentatge.
Vaig començar amb unes pors (estan redactades a una entrada anterior), que podem resumir en si sabré atendre les diferents necessitats dels infants i si m’acceptaran, però he de dir que aquestes pors s’han dissipat ja que els infants et donen el 100% i tu has de donar també el 100%, has d’estar al màxim. Puc dir que he passat d’un rol potser més observador, en quant a l’actitud de la mestra, a un rol més actiu dins l’aula (encara que segueixo fent observacions dia a dia).
Durant tot aquest període m’he equivocat però he rectificat. Alguns dies no he fet les observacions com les hauria d’haver fet, no m’he donat 100%, no he respost de la manera correcta als infants. Però altres dies si he estat capaç d’atendre’ls, d’escoltar-los, de donar-los aquella abraçada que necessitaven.
Un altre fet que vull destacar és el contacte amb un infant sord que tenim a l’aula. Aquest infant va començar quan jo, al febrer, i en principi no estava diagnosticat però tant l’educadora, com jo i l’equip de l’EAP vam detectar ràpidament una sordesa molt pronunciada. Així, actualment encara l’estan fent proves però els primers resultats han confirmat aquestes observacions. Aquest esdeveniment m’ha permès recordar que hi ha altres maneres de comunicació que no només la verbal. Des d’un primer moment, Beethoven (nom fictici d’aquest infant) i jo hem tingut una connexió. Des d’un principi ens hem comunicat i ens hem entès perfectament (hem de dir que aquest infant és molt intel·ligent en el sentit que ho capta tot a la primera, entén tot fàcilment i ens ho fa veure). A classe estam aprenent tots els gestos més característics del llenguatge de signes, les accions que més utilitzem com ara beure, menjar, recollir, jugar, olorar, llençar, tirar a la paperera, pintar, mirar, escoltar, agafar i d’altres menys convencionals que utilitzem per dir-li que li canviarem el bolquer, que rentarem les dents, pegar gomets, etc.
Personalment, estic encantada amb aquesta situació perquè, encara que de vegades és difícil, em fa plantejar-me el meu futur. Jo, quan vaig entrar a la carrera, pensava fer una altra carrera després, una especialització en pedagogia, psicopedagogia, logopèdia o per aquests àmbits. A més a més, des de sempre m’ha cridat molt l’atenció el món dels sords (sempre he buscat informació, aprés l’abecedari, he vist una sèrie, la pel·lícula de “El miracle de Ann Sullivan”, etc.) i m’ha encantat. Així doncs, conèixer a Beethoven i tenir aquesta experiència educativa tan a prop (ja que he estat abans amb un infant sord d’1 any però fora de l’àmbit escolar) em posa un altre cop aquest desig i dubte al davant: cap a on vull enfocar la meva carrera professional? Vull quedar-me a infantil o vull especialitzar-me? He de dir que encara no sé que fer ja que crec que el meu lloc és a l’aula amb els infants, però mai està de sobra tenir una formació més especialitzada en un tema, ja que a l’aula pot venir qualsevol infant i qualsevol formació addicional servirà per ajudar a cada infant de l’aula.
