divendres, 27 d’abril del 2012

Cinquena Setmana




Les pràctiques fins aleshores

En aquesta entrada vull fer una valoració del meu període de pràctiques des de que vaig començar dia 20 de febrer fins aleshores.

Durant tot aquest període he de dir que he estat molt còmoda a la meva aula. He pogut confirmar que aquesta és la meva vocació i que és en aquest àmbit, amb infants, en el que vull treballar. M’agrada molt inventar, crear noves propostes pels infants per tal d’avaforir noves situacions d’aprenentatge.

Vaig començar amb unes pors (estan redactades a una entrada anterior), que podem resumir en si sabré atendre les diferents necessitats dels infants i si m’acceptaran, però he de dir que aquestes pors s’han dissipat ja que els infants et donen el 100% i tu has de donar també el 100%, has d’estar al màxim. Puc dir que he passat d’un rol potser més observador, en quant a l’actitud de la mestra, a un rol més actiu dins l’aula (encara que segueixo fent observacions dia a dia).

Durant tot aquest període m’he equivocat però he rectificat. Alguns dies no he fet les observacions com les hauria d’haver fet, no m’he donat 100%, no he respost de la manera correcta als infants. Però altres dies si he estat capaç d’atendre’ls, d’escoltar-los, de donar-los aquella abraçada que necessitaven.
Un altre fet que vull destacar és el contacte amb un infant sord que tenim a l’aula. Aquest infant va començar quan jo, al febrer, i en principi no estava diagnosticat però tant l’educadora, com jo i l’equip de l’EAP vam detectar ràpidament una sordesa molt pronunciada. Així, actualment encara l’estan fent proves però els primers resultats han confirmat aquestes observacions. Aquest esdeveniment m’ha permès recordar que hi ha altres maneres de comunicació que no només la verbal. Des d’un primer moment, Beethoven (nom fictici d’aquest infant) i jo hem tingut una connexió. Des d’un principi ens hem comunicat i ens hem entès perfectament (hem de dir que aquest infant és molt intel·ligent en el sentit que ho capta tot a la primera, entén tot fàcilment i ens ho fa veure). A classe estam aprenent tots els gestos més característics del llenguatge de signes, les accions que més utilitzem com ara beure, menjar, recollir, jugar, olorar, llençar, tirar a la paperera, pintar, mirar, escoltar, agafar i d’altres menys convencionals que utilitzem per dir-li que li canviarem el bolquer, que rentarem les dents, pegar gomets, etc.

Personalment, estic encantada amb aquesta situació perquè, encara que de vegades és difícil, em fa plantejar-me el meu futur. Jo, quan vaig entrar a la carrera, pensava fer una altra carrera després, una especialització en pedagogia, psicopedagogia, logopèdia o per aquests àmbits. A més a més, des de sempre m’ha cridat molt l’atenció el món dels sords (sempre he buscat informació, aprés l’abecedari, he vist una sèrie, la pel·lícula de “El miracle de Ann Sullivan”, etc.) i m’ha encantat. Així doncs, conèixer a Beethoven i tenir aquesta experiència educativa tan a prop (ja que he estat abans amb un infant sord d’1 any però fora de l’àmbit escolar) em posa un altre cop aquest desig i dubte al davant: cap a on vull enfocar la meva carrera professional? Vull quedar-me a infantil o vull especialitzar-me? He de dir que encara no sé que fer ja que crec que el meu lloc és a l’aula amb els infants, però mai està de sobra tenir una formació més especialitzada en un tema, ja que a l’aula pot venir qualsevol infant i qualsevol formació addicional servirà per ajudar a cada infant de l’aula.  

dijous, 19 d’abril del 2012

Setmana de Pasqua



Nosaltres podem!
A la meva aula, grossos 2 (2 a 3 anys, els més grossos, de primers d’any) després de cada menjar (esmorzar i dinar) fem el moment de la higiene. La nostra aula és una aula molt variada on cada nen es especial i únic i més concretament tenim un infant amb NEE (possible sordesa), un infant amb un retard en el llenguatge i alguns més tímids que parlen poc; però això no suposa cap problema per ells, ja que aquesta pràctica els permet, a tots els infants de l’aula, potenciar la seva autonomia i tenir un moment d’intimitat i de descobriment i reconeixement personal (davant el mirall).

En general és un grup que necessita moviment i que els costa mantenir l’atenció sostinguda. Personalment crec que no hi ha cap infant que passi desapercebut i que tant l’educadora de l’aula com jo, intentem cobrir els necessitats de tots els infants de l’aula.

Concretament, l’educadora va fent passar als infants al bany, que està integrat dins l’aula, de quatre en quatre o de dos en dos (segons si els infants de l’altra aula han arribat o no). Així doncs, els infants arromanguen mànigues, es renten les mans i la boca amb una miqueta de sabó que els posa la mestra i després la mestra reparteix els gots amb aigua i el seu raspall de dents amb una mica de pasta.

Tot aquest procés implica molts d’aprenentatges: saber arromangar-se bé per no banyar-se, saber rentar-se bé les dents en totes les direccions, saber no tragar l’aigua i escopir-la amb la pasta, esser conscients i descobrir del propi cos (mirant-se al mirall).

Podem dir que aquesta pràctica tractaria aspectes de la teoria de Vygotski i la Zona de Desenvolupament Proper, que remarca l’autonomia de l’infant per fer nous descobriments i aprenentatges. Segons aquesta teoria, tots els infants tenen uns coneixements previs i arriben fins a un punt on necessiten l’ajuda d’un adult, la guia, per poder continuar i així adquirir i construir nous coneixements novament tot sols.

Davant aquesta pràctica se’ns plantegen un seguit de dubtes i de dilemes com ara si s’ha de fer així o en gran grup a l’estora; o si es pot fer així o s’ha de fer com ho fa la resta del centre?

L’educadora està molt implicada i molt satisfeta amb aquesta pràctica ja que pensa que és la millor pels infants pels objectius i aprenentatges abans esmentats. No obstant això, el centre vol que tot aquest segueixi una mateixa línia de treball i vol que a totes les aules es faci de la mateixa manera: els infants tots asseguts a l’estora. L’educadora de l’aula on estic no està d’acord amb aquest mètode ja que pensa que es lleva un moment d’aprenentatge dels infants molt significatiu (no poden mirar-se al mirall, no aprenen a escopir, es traguen la pasta, etc.).

Al centre penso que hi ha algunes pràctiques que no existeixen, tot i ser molt valuoses com ara els espais familiars, el dia del protagonista, els ambients, el treball en equip en estreta col·laboració entre les mestres i educadores i un valor més important del moment de l’assemblea.